Independentisme a catalunya. Evolució recent i perspectives d’assoliment d’un estat propi.


somunanacio_Jordi Joan Fabrega

Hèctor López Bofill

 

L’independentisme català en l’actualitat.

La situació actual a Catalunya es podria resumir amb una gran penetració social de l’independentisme però sense que aquesta tendència majoritària en la població es projecti en l’estament polític ni es tradueixi en accions institucionals que permetin considerar iniciat el procés de secessió.

Si durant els anys vuitanta i noranta del segle XX l’independentisme es mantenia en la marginalitat del discurs públic, la primera dècada del segle XXI ha assistit a una normalització de la idea de l’Estat propi. La qüestió de la sobirania de Catalunya ocupa en aquests moments un espai central en la discussió en els mitjans de comunicació i en les diverses iniciatives que ha desplegat la societat civil. Així mateix, les enquestes dels darrers anys ja assenyalen de manera inequívoca que hi hauria una majoria disposada a votar “sí” a favor d’un Estat propi en un hipotètic referèndum d’independència[1] i alguns líders polítics de referència en el passat, com l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, ja han admès que la independència és l’única alternativa a la “residualitat” a la qual es veurà abocada la nació catalana en el cas de continuar pertanyent a l’Estat espanyol[2].

Bona part de les causes que han propiciat aquest increment considerable de suport social a la independència es troben vinculades al deteriorament de les relacions amb l’Estat espanyol els darrers anys, a la percepció que Espanya discrimina econòmicament Catalunya (es calcula que Catalunya pateix un dèficit fiscal amb l’Estat espanyol de gairebé el 10’3% del PIB i d’uns 20.000 milions d’euros anuals[3]) i que la consolidació d’un sentiment nacionalista espanyol ha impulsat una ofensiva contra la identitat catalana que es concreta en diversos fronts, entre ells en el de les decisions procedents dels poders espanyols dirigides a minoritzar la llengua catalana en el seu territori.

 

Causes de l’increment de l’independentisme.

La reacció independentista catalana es justifica, en aquest context, amb la constatació que Espanya no evolucionarà mai cap a una estructura política respectuosa amb la diversitat nacional. El clamorós fracàs dels intents engegats des de Catalunya a través de la reforma del seu Estatut d’Autonomia a fi d’aconseguir majors quotes de poder, major finançament i, sobretot, major reconeixement de la seva realitat nacional per part de l’estat Espanyol han destruït les esperances de l’encaix català en una Espanya que reconegui la seva plurinacionalitat en l’arquitectura jurídica, política i institucional.

La il·lusió que persistia en alguns sectors polítics i socials catalans de promoure una transformació d’Espanya en un sentit federal i que s’intuïa com una conseqüència de la democratització i de la modernització espanyoles (a les quals Catalunya hi havia contribuït decisivament durant els anys setanta i vuitanta del segle XX) s’ha vist successivament frustrada primer per la laminació de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en el seu tràmit d’aprovació per part de les Corts Generals espanyoles (2006), després per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (2011) que va mutilar encara més els continguts de l’Estatut d’Autonomia fins al punt que la reforma no sols no havia suposat cap avenç en l’autogovern sinó que s’havien perdut espais de decisió reconeguts en l’anterior Estatut de 1979 i, finalment, davant la confirmació del caràcter petri de la Constitució Espanyola de 1978 que és molt difícil de reformar i que, en el cas que es produeixi algun canvi constitucional, com ha succeït l’estiu de 2011, és amb un objectiu recentralitzador.

En definitiva, el desencís amb el marc polític i constitucional espanyol vigent es produeix davant la certesa que en democràcia els poders espanyols també prenen decisions contràries al desenvolupament econòmic, social i cultural de Catalunya, que Espanya abans és un Estat dedicat a defensar l’hegemonia d’una única nació, l’espanyola, que una democràcia avançada respectuosa amb la diversitat nacional. Per a la majoria de la població de Catalunya s’ha visualitzat que la relació entre Catalunya i Espanya no es fruit d’un pacte, com es defensava en el periode posterior a la transició democràtica, sinó de la dominació d’una nació sobre l’altra.

 

L’independentisme a la societat.

La societat catalana reacciona davant d’aquestes agressions sigui participant en manifestacions massives com la del 10 de juliol de 2010, en què van marxar més d’un milió de persones pel Passeig de Gràcia de Barcelona reclamant la independència contra la retallada a l’autogovern derivada de l’esmentada sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, o organitzant referèndums sobre la independència en molts municipis de Catalunya, el primer dels quals fou a Arenys de Munt, el setembre de 2009, sense el suport de les institucions (cosa prohibida per l’administració espanyola) i únicament amb l’impuls i l’esforç d’associacions de voluntaris constituïdes en cada municipi. Tot i el caràcter simbòlic i la manca de recursos econòmics procedents de l’àmbit públic, 554 poblacions (947 total) han fet aquests referèndums amb una participació de més de 885.993 persones (257.000 a Barcelona) i un suport a la independència entre els votants de més d’un 90%.

Amb tot, malgrat el suport social que a través d’aquests iniciatives i de les citades enquestes es detecta en favor de l’Estat propi, el suport a partits polítics independentistes encara és minoritari.

 

Deficiències de l’independentisme polític.

Malgrat aquesta efervescència independentista al carrer un dels partits d’esquerres que es declara explícitament independentista d’acord amb els seus estatuts i els seus documents ideològics, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), va patir una davallada electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor de 2010 tot passant de 21 escons a 10 escons. Aquest descens, en part és atribuïble al fet que aquest partit va formar un govern de coalició d’esquerres amb el partit socialdemòcrata (Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC) que era el majoritari en la coalició i que, tractant-se d’un partit federat amb el partit socialista espanyol (PSOE) es va manifestar sistemàticament hostil a les pretensions independentistes, cosa que va fer caure a ERC en una seqüència de contradiccions entre la seva retòrica i les seves accions poc agosarades en termes d’emancipació nacional.

Una part del vot de càstig a ERC va ser recollit per una nova força política, Solidaritat Catalana per la Independència (SI), en puritat una coalició de partits transversal en aspectes socio-econòmics que plantejava la independència de Catalunya com el principal eix del seu programa polític. Per bé que SI va obtenir el millor resultat registrat des de la reinstauració del Parlament per a una força política que es presentava per primer cop en unes eleccions, el conjunt dels vots obtinguts només van permetre sumar 4 diputats a la cambra catalana. La competència amb d’altres noves forces independentistes amb les quals no va ser possible un acord de coalició electoral va impedir que la representació fos major. La fragmentació d’opcions polítiques independentistes també és una de les causes que explica la dificultat d’aquestes forces de travessar el llindar que permet obtenir representació parlamentària i que, en definitiva, l’independentisme tingui una visualització precària a les institucions.

Finalment, la manca de presència de l’independentisme polític explícit es deu a que la major part de l’independentisme sociològic va donar suport a la federació de partits que va guanyar les eleccions al Parlament el 2010, Convergència i Unió (CiU), una opció de centre-dreta nacionalista catalana que defensa, com els seus dirigents afirmen, la “plenitud nacional” de Catalunya però que es manté sempre en l’ambigüitat sobre si l’objectiu final de la seva acció política és la independència o no. De fet, tant en el seu discurs com en la seva acció s’eludeix sempre referir-se explícitament al terme “independència” i fins i tot els seus sectors més partidaris d’un canvi de marc polític es limiten a autoqualificar-se de “sobiranistes”. Convergència i Unió havia estat la força política que havia governat la Generalitat de Catalunya des del seu restabliment el 1980 sota el lideratge de Jordi Pujol i fins el 2003, any en el qual la coalició d’esquerres formada pels ja al·ludits Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Esquerra Republicana (ERC), més els comunistes i ecologistes Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) van assumir el poder sota lideratge socialista primer amb Pasqual Maragall com a President (2003-2006) i després amb José Montilla (2006-2010). El retorn al govern de la Generalitat de Convergència i Unió el 2010 aquesta vegada sota la Presidència d’Artur Mas, també es pot llegir com la conseqüència d’un vot de càstig a l’anterior coalició d’esquerres que havia gestionat Catalunya en l’esclat de la crisi econòmica i que havia transmès una sensació de desgovern a causa de la diversitat de tendències polítiques en l’aspecte nacional que dirigien l’administració (des dels independentistes d’ERC fins a sectors unionistes espanyols del PSC). Val a dir també que, des de l’òptica independentista, Artur Mas i CiU van saber transmetre una major sensació de confiança a causa de la seva llarga experiència de govern anterior que no pas les noves (i atomitzades) opcions explícitament independentistes.

En qualsevol cas, per al futur de l’independentisme a Catalunya (que requereix, com a condició necessària per a la realització del seu objectiu, que la majoria independentista ja existent a la societat tingui un reflex en el govern de la Generalitat i en l’acció institucional) serà decisiu observar si l’actual coalició governant de CiU abandona l’ambigüitat i aposta per activar un procés de secessió d’Espanya o continua nodrint l’statu quo autonomista amb el risc que els votants independentistes que li van donar suport el 2010 optin per algun dels nous partits independentistes com SI o retornin a ERC.

La situació del present és molt confusa perquè, tot i que els afanys recentralitzadors d’Espanya són més intensos que mai (amb les reformes constitucionals que limiten la despesa pública catalana o l’atac a la immersió lingüística en català a l’ensenyament) mentre el President de la Generalitat, Artur Mas, parla de la necessitat d’iniciar una “transició nacional” el fet és que pacta l’aprovació dels pressupostos i el govern de determinats municipis amb el partit de dreta espanyolista, el Partit Popular, PP, principal responsable de les agressions a l’autogovern i a la cultura i la llengua catalanes.

 

Independentisme català, integració europea i globalització.

Cal destacar, des d’una perspectiva internacional, que l’independentisme a Catalunya compta amb les mateixes oportunitats i els mateixos reptes que planen sobre les reivindicacions independentistes d’altres nacions sense Estat a l’Europa occidental com ara Escòcia, Flandes o el País Basc.

La consolidació del mercat únic europeu, així com la llibertat d’intercanvis comercials promoguts a nivell planetari per la globalització, fa que la dependència de les economies d’aquestes nacions del mercat intern del Estats als quals pertanyen sigui molt menor del que ho era durant el segle XIX i bona part del segle XX. El cas és especialment clamorós a Catalunya, en la qual el 70% dels seus productes són exportats (primordialment a Europa) o consumits a la mateixa Catalunya mentre que només un 30% es destinen a l’Estat espanyol (a principis del segle XX la proporció era la inversa: s’exportava o es consumia a Catalunya el 30% mentre que el 70% dels productes catalans eren comprats en d’altres parts de l’Estat espanyol)[4]. Si les elits econòmiques catalanes durant els segles XIX i XX no es van decantar cap a l’independentisme va ser, sobretot, perquè la seva riquesa depenia del consum espanyol i de les mesures proteccionistes que pogués adoptar el govern espanyol per frenar les importacions procedents dels països europeus més industrialitzats, un escenari que ha canviat radicalment amb la integració europea i l’esmentada globalització.

Si la Unió Europea proporciona aquest marc econòmic (i també un marc democràtic que minimitza les reaccions violentes d’oposició a un procés de secessió) que pot impulsar l’aparició de nous estats en el seu si[5], la incertesa sobre la continuïtat o no del nou estat en l’estructura de la Unió és un obstacle que Catalunya comparteix amb les nacions on els moviments independentistes es troben més consolidats (com ara Escòcia, on l’independentista Scottish National Party governa amb majoria absoluta al Parlament escocès i ja ha anunciat la celebració d’un referèndum d’independència al final de la present legislatura). Una independència exitosa en alguna de les actuals nacions sense estat de l’Europa occidental (i per exitosa es podria entendre una independència amb baixos costos socials i econòmics de manera que el nou Estat mantingués la situació de pertinència a la UE) sens dubte seria un precedent directe que podria atiar als actors catalans a obrir una via sense retorn de separació d’Espanya.

 

[1] El desembre del 2009 es va publicar una enquesta elaborada per la Universitat Oberta de Catalunya que revelava que el 50,3% dels enquestats votaria “sí” a la independència de Catalunya en un referèndum front el 17,8% que votaria “no”, el 24,6% que s’abstindria i el 7,2 % que no ho sabia o no va respondre l’enquesta. La majoria que votaria que “sí” en un referèndum per la independència s’ha confirmat en enquestes posteriors: així al diari El Periódico, feia pública al juliol de 2010 una enquesta en la qual es destacava que el 48% dels electors votarien “sí” davant d’un 35,5% que votarien “no”. El mateix juliol de 2010, el diari La Vanguardia, també revelava el resultat d’una enquesta per la qual el 47% dels electors votaria que “sí” a la independència contra el 36% que es decantaria pel “no”. El Centre d’Estudis d’Opinió, un institut de recerca sociològica depenent de la Generalitat de Catalunya que des de la primavera de 2011 va rebre el mandat del Parlament d’incloure la pregunta sobre el sentit del vot en un referèndum d’independència, publicava la primera enquesta amb la pregunta assenyalada el juny del 2011 en la qual es declarava que el 42,9% dels ciutadans votarien a favor de la independència en tant que el 28,2 % votarien en contra i el 23,3% s’abstindrien.

[2] «Residuals o independents? O alguna altra solució?»Conferència de Jordi Pujol impartida a l’auditori idEC-UPF el 29 de març de 2011. Disponible a www.jordipujol.cat/ca/cejp/conferencies/967

[3] La dada es pot trobar a X.CUADRAS i M.GUINJOAN: Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, Pòrtic, Barcelona, 2011, p.61. El dèficit fiscal de Catalunya es troba calculat amb dades del 2005 (les darreres disponibles) i es creu que ha augmentat en els darrers anys. Per oferir un terme de comparació es pot remarcar que el sistema constitucional de la República Federal d’Alemanya impedeix que un estat membre de la Federació (Land) pugui patir un dèficit fiscal en relació a la Federació superior al 4% del PIB.

[4] La dada es troba a C.BOIX: L’obertura catalana, Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, Barcelona 2002, p.77.

[5] Les dinàmiques independentistes a l’Europa occidental considerades en el context de la integració europea es troben analitzades a l’article de L.BALCELLS, H.LÓPEZ BOFILL i U.MARVIČ: «Secession in Western Europe» de propera publicació. Les conclusions d’aquest estudi es troben resumides a H.LÓPEZ BOFILL: «Secessió a l’Europa occidental», Revista Idees, Número 33, 2010.

 

This article was originally published in Slovenian translation in Razpotja magazine issue 7 (spring 2012).

Dodaj komentar

Vaš e-naslov ne bo objavljen. * označuje zahtevana polja